30 de novembre de 2009 Laboratori 2
Quan tenia 12 anys, a la meva escola van introduir per primera vegada, les classes d’anglès. El meu professor, que també era el meu tutor en José Antonio, que més tard va esdevenir en Joseph, en va ser l’encarregat de donar-nos lliçons de llengua estrangera.
El professor ens va explicar com d’important seria aprendre anglès i encara més l’innovador sistema que faríem servir. Ell sabia com fer viure i motivar als seus alumnes. Tanamteix ell feia molt poc que es preparava impartir-nos classes d'anglès. Ens va explicar amb tot detall que veuríem unes diapositives i sentirem un locució en anglès. Que caldria posar unes cortines opaques que no deixessin passar la llum per tal de veure les imatges i que aprendríem tot jugant.
El primer pas del joc va ser triar un nom en anglès que ens agradés i així cada company sentíem que la nostra identitat canviava quan tocaven les classes d’anglès. Va arribar el gran dia i vam estrenar el nou sistema. Les cortines ja estaven instal·lades (procedents de la indústria tèxtil del poble SATI, que qui més qui menys tenia parents allà treballant). El professor ens va passar la primera filmina, alhora que sentíem, alguns per primera vegada segurament, la veu d’un nen en anglès que deia - Hello my name is Henry! Tota la classe estàvem sorpresos i contents. Després va venir repetir les paraules del nen i aquí tot eren rialles i vergonyes per pronunciar per pimera vegada l’anglès.
De fet les filmines i la història d’en Henry anava prenen caire d’aventura i com si es tractés d’un bon còmic nosaltres apreníem una miqueta d’anglès tot divertint-nos. Haig de dir que aquell professor en Joseph i l’impacte de les filmines com a mitja d’ensenyament em van saber motivar i en el futur vaig assistir a classes d’anglès durant molts anys.
Vist ara i comparant amb les TAC, aquesta experiència no ho pot sembla de trencadora però en aquell moment, ara ja fa més de vint anys, el grau de percepció va ser molt superior, a altres petites novetats que ens han anat arribant de la mà de les noves tecnologies.
El professor ens va explicar com d’important seria aprendre anglès i encara més l’innovador sistema que faríem servir. Ell sabia com fer viure i motivar als seus alumnes. Tanamteix ell feia molt poc que es preparava impartir-nos classes d'anglès. Ens va explicar amb tot detall que veuríem unes diapositives i sentirem un locució en anglès. Que caldria posar unes cortines opaques que no deixessin passar la llum per tal de veure les imatges i que aprendríem tot jugant.El primer pas del joc va ser triar un nom en anglès que ens agradés i així cada company sentíem que la nostra identitat canviava quan tocaven les classes d’anglès. Va arribar el gran dia i vam estrenar el nou sistema. Les cortines ja estaven instal·lades (procedents de la indústria tèxtil del poble SATI, que qui més qui menys tenia parents allà treballant). El professor ens va passar la primera filmina, alhora que sentíem, alguns per primera vegada segurament, la veu d’un nen en anglès que deia - Hello my name is Henry! Tota la classe estàvem sorpresos i contents. Després va venir repetir les paraules del nen i aquí tot eren rialles i vergonyes per pronunciar per pimera vegada l’anglès.
De fet les filmines i la història d’en Henry anava prenen caire d’aventura i com si es tractés d’un bon còmic nosaltres apreníem una miqueta d’anglès tot divertint-nos. Haig de dir que aquell professor en Joseph i l’impacte de les filmines com a mitja d’ensenyament em van saber motivar i en el futur vaig assistir a classes d’anglès durant molts anys.
Vist ara i comparant amb les TAC, aquesta experiència no ho pot sembla de trencadora però en aquell moment, ara ja fa més de vint anys, el grau de percepció va ser molt superior, a altres petites novetats que ens han anat arribant de la mà de les noves tecnologies.
Anna!!
ResponderEliminarVeig que al final t'has posat les piles i tens aquest blog molt i molt xulu!!! Ja aniré passant per aquí per veure l'evolució^^
mua*
Molt bé, poc a poc i bona lletra.
ResponderEliminar"Caminante no hay camino, se hace camino al andar"
Petó.